Aquest tema explica com han evolucionat les declaracions de drets humans, com la Constitució espanyola de 1978 (CE) recull els drets fonamentals al títol I, qui n'és titular, quins drets protegeixen específicament el procés penal i, sobretot, quins mecanismes de garantia (normatives, institucionals i jurisdiccionals) i de suspensió existeixen. És un tema molt examinable: dates de declaracions, números d'article de la CE, terminis i majories surten constantment a les proves.
1. Les declaracions de drets humans
El reconeixement i la garantia dels drets de les persones és un element imprescindible per a l'existència de l'Estat de dret. La CE de 1978 dedica el títol I als drets i deures fonamentals.
En un primer moment, el reconeixement dels drets s'emmarca dins el moviment constitucionalista, que defensa que els homes gaudeixen d'uns drets naturals que s'imposen als poders públics. Aquests drets es consideren innats, anteriors a l'Estat i inalienables.
Precedents i primeres declaracions
- Segle XVII (Anglaterra): documents anglesos com la Petition of Rights de 1628, precedents de les declaracions de drets.
- Segle XVIII (Amèrica): les colònies britàniques aproven cartes de drets; la més important és la Declaració de drets de Virgínia de 1776.
- Segle XVIII (Europa): a França s'aprova la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789.
Aquestes declaracions són textos preconstitucionals: es limiten a declarar quins drets tenen les persones i obliguen els poders públics a respectar-los, sense que puguin ser objecte de regulació, atès el seu caràcter previ i indisponible per a l'Estat.
📌 Dada clau: Cronologia de les primeres declaracions: Petition of Rights (1628) → Declaració de drets de Virgínia (1776) → Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, França (1789).
La constitucionalització i la internacionalització
Posteriorment, els catàlegs de drets s'incorporen als textos constitucionals, formant la part dogmàtica de la constitució: els drets passen a ser drets constitucionals. Fins a la Segona Guerra Mundial, el reconeixement dels drets es limitava a l'àmbit intern de cada Estat.
Les greus vulneracions de drets del període d'entreguerres i de la Segona Guerra Mundial pels estats totalitaris (feixisme, nazisme, estalinisme) van posar de manifest la insuficiència d'aquesta previsió interna. A partir d'aquest moment es produeix la internacionalització del reconeixement dels drets humans.
Els exemples més significatius d'aquesta internacionalització:
| Text internacional | Any |
|---|---|
| Declaració Universal dels Drets Humans | 1948 |
| Conveni europeu de drets humans i de les llibertats fonamentals | 1950 |
| Pacte internacional de drets civils i polítics | 1966 |
| Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals | 1966 |
| Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea | 2000 |
⚖️ Marc legal: L'article 10.2 CE estableix que les normes relatives als drets fonamentals i llibertats que la CE reconeix s'han d'interpretar de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per l'Estat espanyol.
D'acord amb aquesta previsió, el Tribunal Constitucional (TC) ha reconegut els efectes interns de les declaracions de drets i el valor de la jurisprudència dictada pels òrgans creats per aquestes, en especial la del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
2. Els drets fonamentals i les llibertats públiques
Els drets fonamentals, com a positivació dels drets humans, es plasmen a la CE com a drets subjectius amb garanties jurídiques per fer-los efectius. El títol I de la CE conté una àmplia llista de drets, però els drets fonamentals en sentit estricte són els previstos a la secció primera del capítol II del títol I: els drets fonamentals i les llibertats públiques dels articles 15 a 29 CE.
📌 Dada clau: Els drets fonamentals i llibertats públiques en sentit estricte són els dels articles 15 a 29 de la CE (secció primera, capítol II, títol I).
Una possible classificació dels drets de la CE distingeix tres grups: drets personals o de llibertat, drets de participació o polítics i drets econòmics i socials.
2.1. Drets personals o de llibertat
Consagren un àmbit de llibertat en favor de l'individu en què l'Estat no pot intervenir. No necessiten una llei per regular-ne l'exercici, sinó per protegir-los. Vinculen directament les administracions públiques.
El seu reconeixement es relaciona amb l'Estat de dret: l'Estat s'ha d'abstenir de regular l'esfera privada de la ciutadania.
- Dret a la vida i a la integritat física i moral (art. 15)
- Llibertat ideològica i religiosa i de culte (art. 16)
- Dret a la llibertat i a la seguretat (art. 17)
- Dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge; inviolabilitat del domicili; secret de les comunicacions (art. 18)
- Llibertat de residència i de circulació (art. 19)
2.2. Drets de participació o polítics
Permeten a la ciutadania participar, directament o indirectament, en la formació de la voluntat estatal com a membre de la comunitat política.
El seu reconeixement es relaciona amb l'Estat democràtic: es garanteix el pluralisme polític i la participació en els afers públics, superant l'estricta separació entre esfera privada i pública pròpia de l'Estat liberal.
- Llibertat d'expressió (art. 20), que inclou la llibertat d'informació i la llibertat de càtedra
- Dret de reunió i manifestació (art. 21)
- Dret d'associació (art. 22)
- Dret al sufragi actiu (dret a votar) i passiu (dret a ser elegit) o de participació política
- Dret de petició als poders públics (art. 29)
2.3. Drets econòmics i socials
Impliquen la intervenció activa dels poders públics per garantir millors condicions de vida: accés a l'educació, protecció dels treballadors i submissió dels drets econòmics a l'interès general.
El seu reconeixement es relaciona amb l'Estat social: l'Estat intervé en el sistema econòmic i en les relacions laborals i socials, i garanteix un mínim de prestacions per a tota la ciutadania.
- Dret a l'educació (art. 27)
- Dret al treball (art. 35)
- Dret a la vaga i dret de sindicació (art. 28)
- Dret a la negociació col·lectiva (art. 37)
- Dret a la propietat (art. 33)
💡 Recorda: Cada grup de drets es vincula a una faceta de l'Estat: drets personals → Estat de dret, drets de participació → Estat democràtic, drets econòmics i socials → Estat social.
| Classificació | Faceta de l'Estat | Exemples (articles CE) |
|---|---|---|
| Personals o de llibertat | Estat de dret | 15, 16, 17, 18, 19 |
| De participació o polítics | Estat democràtic | 20, 21, 22, 23 (sufragi), 29 |
| Econòmics i socials | Estat social | 27, 28, 33, 35, 37 |
3. La titularitat dels drets constitucionals
La CE no estableix de manera expressa quins subjectes poden ser titulars dels drets constitucionals: ha estat el Tribunal Constitucional qui ha fixat els criteris principals. Es distingeix entre titularitat per als nacionals, per als estrangers i per a les persones jurídiques.
3.1. Nacionals
Les persones físiques amb nacionalitat espanyola són titulars dels drets constitucionals, sens perjudici que per exercir determinats drets calgui complir certs requisits: per exemple, el dret de sufragi actiu i passiu només pot ser exercit pels nacionals majors d'edat.
3.2. Estrangers
L'article 13.1 CE disposa que els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques del títol I en els termes que estableixin els tractats i la llei. L'article 13.2 preveu que només els espanyols són titulars dels drets de l'article 23 (sufragi i accés a funcions i càrrecs públics), llevat del que, per criteris de reciprocitat, pugui establir-se per tractat o llei per al sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals.
El TC ha anat modulant la posició sobre els drets dels estrangers:
- Durant molt de temps es va seguir la STC 107/1984: la desigualtat de tracte entre estrangers i espanyols era constitucionalment admissible.
- La posició es va reformular amb la STC 236/2007, de 7 de novembre, que imposa com a límit per al legislador la dignitat de la persona.
⚖️ Marc legal: El marc actual de titularitat el fixen la STC 236/2007 i la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya (reformada per la LO 8/2000, de 22 de desembre, i parcialment per la LO 2/2009, d'11 de desembre).
A grans trets, la classificació és la següent:
| Grup | Qui n'és titular | Exemples |
|---|---|---|
| Drets de tothom en les mateixes condicions (pertanyen a les persones pel sol fet de ser-ho) | Nacionals i estrangers | Dret a la vida, a la integritat física i moral, a la tutela judicial efectiva, a la llibertat |
| Drets que els estrangers poden tenir segons la llei (la llei pot introduir límits respectant el contingut mínim) | Nacionals; estrangers en les condicions legals | Dret de reunió i manifestació, d'associació, a la vaga, a l'educació |
| Drets exclusius dels nacionals | Només espanyols | Sufragi i accés a funcions i càrrecs públics (art. 23) |
Sobre el segon grup: el TC va determinar que la definició constitucional del dret de reunió i la seva vinculació amb la dignitat de la persona fan necessari reconèixer-ne un contingut mínim a la persona independentment de la seva situació (resident legal o no). Amb tot, el TC admet que el legislador pugui condicionar l'exercici d'aquests drets.