Aquest tema explica com es distribueix el poder d'un Estat pel seu territori: els dos grans models (unitari i federal), la solució oberta que adopta la Constitució espanyola de 1978 i les entitats territorials que en resulten — comunitats autònomes, municipis i províncies — més les figures pròpies de Catalunya: comarques i vegueries. És un tema molt preguntat perquè combina teoria de models d'Estat amb articles concrets de la CE i de l'Estatut.
1. Els models d'organització territorial
El poder d'un Estat es distribueix en funció de la seva estructura territorial. Segons com es reparteixi el poder pel territori, podem trobar dos "models" d'Estat: l'unitari i el federal.
📌 Dada clau: L'Estat espanyol s'estructura en comunitats autònomes, municipis i províncies, i es poden crear agrupacions de municipis diferents de la província (com les comarques).
1.1. L'Estat unitari i l'Estat federal
L'Estat unitari neix a França amb la caiguda de l'antic règim, a partir de les idees racionalistes dels revolucionaris, portades a la pràctica amb la Constitució de 1791. Es pretenia instaurar una organització uniforme i centralitzada del poder polític per posar fi a la pluralitat d'ordenaments, jurisdiccions i administracions de l'etapa anterior.
Aquest model es basa en:
- Un únic centre de decisió política: el govern.
- Un únic centre per dictar normes amb rang de llei: el parlament, per a tot el territori.
- Tots els òrgans de l'Administració depenen jeràrquicament d'aquest centre i executen de manera uniforme les seves decisions i normes.
L'Estat unitari es caracteritza per una única constitució, una única direcció política i un únic òrgan per dictar lleis per a tot el territori, que es divideix únicament en circumscripcions merament administratives (els departaments i els municipis), al capdavant de les quals hi ha una única autoritat administrativa (el prefecte i l'alcalde), designada pel Govern i jeràrquicament dependent d'ell.
💡 Recorda: Els tres principis de l'Estat unitari: unitat (un sol Estat), uniformitat (la mateixa llei per a tot el territori) i centralització (direcció política i administrativa des del centre). Model nascut a França i estès a bona part dels països europeus continentals, entre ells Espanya.
L'Estat federal sorgeix amb la Constitució dels Estats Units d'Amèrica de 1787, com la fórmula d'unió política entre les antigues colònies britàniques, convertides aleshores en estats independents. El seu origen és el pacte entre estats sobirans, que decideixen crear, mitjançant l'aprovació d'una constitució, una nova entitat: la federació, en la qual s'integren tots, a la qual deleguen algunes funcions de forma expressa i de la qual retenen la resta.
L'Estat federal és un "Estat d'estats": el poder polític s'exerceix des de dues instàncies:
- La central (la federació): disposa d'òrgans propis (parlament, president i tribunals) i exerceix les seves funcions sobre tot el territori federal, d'acord amb la constitució federal.
- Les instàncies territorials (els estats membres): cadascuna disposa d'una constitució pròpia, d'una organització política pròpia i de poders propis que exerceixen només sobre el seu territori.
⚠️ Atenció: En l'Estat federal no hi ha només la divisió horitzontal de poders (executiu, legislatiu i judicial), sinó també una divisió vertical: el poder ja dividit es troba a més repartit territorialment. No confonguis les dues divisions.
Característiques de l'Estat federal (a diferència de l'unitari):
- Pluralitat de centres de poder.
- Diversitat de normes i orientacions polítiques.
- Descentralització o distribució territorial de la capacitat de decisió.
Tot i això, l'element unitat no desapareix: la federació és un únic poder de cara a l'exterior (relacions internacionals), manté estructures unitàries a l'interior (exèrcit, moneda, sistema econòmic, duanes, comunicacions i símbols) i disposa d'òrgans que, en determinades matèries, actuen sobre tot el territori federal.
📌 Dada clau: El model federal, nascut als Estats Units (1787), fou adoptat a Europa per Alemanya i Suïssa, per països iberoamericans (Mèxic, el Brasil i l'Argentina) i per estats vinculats històricament a la Gran Bretanya (el Canadà i Austràlia).
| Estat unitari | Estat federal | |
|---|---|---|
| Origen | França, Constitució de 1791 | EUA, Constitució de 1787 |
| Constitucions | Una de sola | Federal + una per estat membre |
| Centres de poder | Un únic centre (govern + parlament) | Pluralitat: federació + estats membres |
| Normes | La mateixa llei per a tot el territori | Diversitat de normes i orientacions |
| Divisió del poder | Només horitzontal | Horitzontal i vertical |
| Principis | Unitat, uniformitat, centralització | Descentralització territorial de la decisió |
1.2. L'evolució dels models
De forma genèrica, tots dos models han evolucionat en sentits oposats:
- L'Estat unitari ha anat introduint mecanismes de descentralització política.
- L'Estat federal ha anat reclamant més competències als estats membres, en un procés cap a una major centralització i uniformització.
L'Estat unitari centralitzat és el que va entrar més en crisi, especialment durant el segle XX, i per tant ha sofert més formes de descentralització política i administrativa. Les causes: el creixement de l'Estat, l'augment de les demandes de participació i la major complexitat social.
📌 Dada clau: Aquestes demandes han generat noves formes d'organització territorial — Estat regional, Estat integral i Estat autonòmic — que s'agrupen sota la denominació d'estats compostos.
La descentralització política en el model unitari implica mantenir un únic Estat amb una única constitució, però distribuint la capacitat de decisió política i la potestat legislativa entre els òrgans centrals i els ens territorials. Aquests ens gaudeixen de certa autonomia política: capacitat per establir, dins el seu àmbit de competències, les seves pròpies orientacions polítiques i les seves pròpies lleis, diferents de les dels òrgans centrals.
2. El model territorial a la Constitució espanyola de 1978
D'acord amb la CE, el model d'organització territorial de l'Estat és només potencial i pot adoptar diverses variants: la CE estableix uns principis i procediments que, si s'activen, permeten transformar l'Estat unitari i centralista espanyol en un Estat descentralitzat políticament. El constituent remet la decisió final a unes normes posteriors: els estatuts d'autonomia.
Partint de l'anomenat principi dispositiu, la CE possibilita que el règim autonòmic es generalitzi mitjançant la creació de les comunitats autònomes, produint una descentralització vertical del poder polític que converteix Espanya en un Estat compost.
La CE ha optat per una fórmula definidora integrada per dos elements:
- Estableix un únic Estat, una única constitució, un únic ordenament jurídic i la igualtat de drets i obligacions per a tots els ciutadans.
- Reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que integren l'Estat espanyol (article 2 CE): si una d'elles l'exercita, l'Estat es configura com una estructura basada en l'autonomia política.